Només una vida

Imagina un joc bullet hell. Un d'aquells jocs on la pantalla és plena de foc enemic, i has de disparar als enemics mentre esquives les seves bales. La manera més divertida de jugar seria botant entre enemics, esquivant trets i fent algunes jugades amb estil pel camí.

Però si el jugador descobreix que la millor estratègia és acampar en un racó i disparar als enemics des d'allà, la diversió central es perd.

Sovint encenc una pantalla quan estic avorrit. Rares vegades m'encanta, no és divertit, només és una manera fàcil de fer passar les hores volant. Però és la mateixa idea que acampar en un racó i disparar als enemics. És la manera més efectiva.

En un joc, el dissenyador pot introduir coses per evitar aquesta treta. Potser la munició és limitada perquè el jugador es vegi obligat a moure's, o hi ha enemics a distància que castiguen quedar-se quiet.

Caram, el dissenyador fins i tot pot matar el jugador i aprendran a la següent ronda. El problema és que, quan jo mori a la vida real, la lliçó arribarà massa tard. No hi ha una segona oportunitat per aprendre.

El millor que puc fer és seguir la meva pròpia puntuació i sortir del racó.